Egipte, encaix en transició Autor: Varios autores

L’any 2005 la població egípcia va ser convocada a les urnes per elegir president i per decidir com s’havien d’omplir els escons del Parlament. El fet de permetre la participació d’altres presidenciables diferents de Mubarak, i la llibertat de moviments, si més no inicial, que va gaudir el partit islamista dels Germans Musulmans, van evidenciar una tímida obertura democràtica d’un Govern que ha manat el país més poblat del món àrab amb autarquia i mà fèrria durant 25 anys. Els resultats electorals, favorables a la continuïtat que representa Mubarak i al partit que dirigeix, han mostrat, però, la importància creixent dels Germans Musulmans, erigits com a veu del poble. De fet, no es qüestiona gaire que, en condicions plenament democràtiques, aquests haguessin estat els més votats.
D’altra part, aquests resultats electorals també permeten intuir dues grans preocupacions que ha d’afrontar el país. D’una banda, el repte de la projecció exterior. En el passat, Egipte va ser centre polític i cultural del món àrab i islàmic, i també referent internacional pel seu valor geoestratègic. La signatura dels acords de pau amb Israel a Camp David (1978), però, entre d’altres fets, el van fer perdre reconeixement en el món àrab, i així es trencà la possibilitat d’assolir una unitat supranacional, la qual va quedar definitivament fracturada amb la Guerra del Golf de 1991 i amb les posteriors polítiques nord-americanes dutes a terme a la zona. Tanmateix és aquesta imatge de líder regional la que ha donat legitimitat als seus governants, i d’aquí els grans esforços realitzats, força infructuosos, per recuperar l’espai perdut i l’encaix regional i internacional.
La segona preocupació, sovint oblidada pel règim dominant, s’ha de llegir en clau interna, i s’articula al voltant de l’obtenció d’un desenvolupament econòmic, social i sostenible acceptable per a la població. Els reptes són difícils, ja que les dades ens mostren una població de 74 milions d’habitants, un 62% de la qual és menor de 30 anys i, per tant, en edat –actual o propera– d’incorporar-se al mercat laboral i a l’etapa reproductiva, així com amb un 44% de la població major de 15 anys que és analfabeta. A més a més, el 58% dels egipcis viu al camp i els que ho fan a la ciutat es troben sovint amb unes condicions insalubres per la manca d’accés als serveis bàsics i l’ús insostenible dels recursos. Aquesta pressió s’exerceix especialment sobre l’escàs sòl fèrtil i l’aigua del Nil, no tan escassa però molt més desitjada pels veïns del Sud.
Aquestes preocupacions pateixen interferències que qüestionen, quan no fan fracassar, els intents de superar la delicada situació d’Egipte. Més enllà de l’estratègia nord-americana, hi ha dos factors importants que cal considerar, d’orígens i conseqüències totalment diferenciats: el terrorisme ha fet novament presència els darrers anys, afectant de forma general l’economia egípcia i, en particular, un dels seus motors més sensibles, el turisme, del qual en depèn el PIB en un 10%-15%. L’altre element gira entorn de la defensa dels valors tradicionals de la cultura egípcia davant el ritme de la globalització, i es mou entre els discursos paternalistes oficials, polítics i religiosos, i la recerca de nous espais de socialització i de viure la modernitat per part, particularment, dels joves.
Aquest dcidob s’acosta a Egipte per descobrir l’especificitat d’un país que ha estat singular en la història antiga i en la contemporània, i que viu, avui dia, una situació de reposicionament en els escenaris àrab i mundial. En tots els àmbits, Egipte es troba en una etapa de transició que hauria de culminar amb la recuperació d’una veu pròpia i un nou encaix en els escenaris esmentats. En paraules de Gema Martín Muñoz “no és que Egipte hagi perdut el seu potencial de lideratge sinó la capacitat d’iniciativa per recuperar-lo”. Per aconseguir-ho, però, necessita l’estabilitat interna que només el benestar de la seva població pot donar-li i així, com diu Lurdes Vidal, “aferrar-se al tren del desenvolupament”.